Importància del reciclatje dels plàstics: Codis de reciclatge

Segons dades de la organització ecologista internacional "Greenpeace" fins l'actualitat s'han fabricat uns 8,3 mil milions de tones de plàstic des de que la seua producció començara sobre el 1950. Tan sols els fabricants de begudes produeixen més de 500 mil milions d'ampolles de plàstic d'un sol ús a l'any. A Europa, la producció de plàstic va arribar a 60 milions de tones el 2016. I existeix un greu problema: el plàstic és un material que tarda milers d'anys en degradar-se.

Aquest és motiu suficient per a pensar seriosament en la necessitat de reciclar el plàstic.

Dades de Greenpeace sobre la producció mundial de plàstics

Per a que el reciclatge del plàstic s'efectui de manera correcta, és important que la classificació del consumidor com a orige siga efectiva.

En la actualitat existeix un sistema de codificació creat per la Societat d' indústries de Plàstic (SPI) per a la identificació de residus de plàstic. Aquest sistema està acceptat en tot el món i és un mitjà per a identificar els residus de plàstic d`ampolles i contenidors que utilitzem quotidianament tant a casa com a la indústria.

La identificació dels envasos de plàstic recuperables s´aconsegueix observant la codificació del Sistema d'identificació Americà SPI, que apareix en la base dels envasos envoltat de tres fletxes. Al seu interior apareix un nombre i a la part inferior del mateix unes sigles. Tant el nombre com les sigles fan referència a la composició química del plàstic. La majoria d'envasos fa referència a sis resines. El SPI també inclou un codi identidicat com a "altres".

Categories:

Les categories de l'1 al 7 són:

• PET: Un cop reciclat, es pot utilitzar en mobles, fibres tèxtils, catifes, peces de vehicle i ocasionalment en nous envasos d' aliments.
• PE-HD(Polietilè d'alta densitat): es pot emprar de moltes formes com ara tubs, mobles de jardi, ampolles de detergents i netejadors, botes d'oli, etc.
• PVC-U: no sol reciclar-se ja que pot soltar diverses toxines (no es pot cremar ni es pot deixar que toque aliments. Si es recicla s´utilitza en forma de panells, tarimes, etc. 7
• PE-LD (Polietilè de baixa densitat): es pot utilitzar de nou en contenidors, papereres, sobres, panells, canonades o rajoles, etc.
• PP (Polipropilé): Es porden obtindre cables de bateria, safates, escombres, senyals lluminoses, paletes, etc.
• PS (Poliestirè): Es tracta d'un material difícil de reciclar ja que al reciclr-lo pot emetre toxines. Totalment prohibit per a envasar productes d'alimentació.
• OTHER (ALTRES): Inclou materials elaborats amb més dún plàstic de les cetegories 1 a la 6. Són materials de difícil reciclatje. 

Per tant, per a tindre un món millor tin en compte aquesta informació i promou la sostenibilitat del planeta!

Processos de transformació dels plàstics continuació

Continuem amb els processos de transformació dels plàstics, esteu preparats?

Calandreig: És un sistema mitjançant el qual una màquina amb rodets de pressió modela el material formant una peça llisa com si fos un foli. Per exemple, la fabricació de pneumàtics. L'aparell o maquinària emprat s'anomena Calandra. 

Calandreig d'un plàstic

Inmersió: Consistent a introduir motlles, generalment preescalfats en un polímer líquid. Durant la inmersió, el material s'adereix al motlle en forma de gel. Com més calent el motlle m'es gruix es farà la capa de gel. Posteriorment, es retira el motlle de la cisterna amb el plàstic quedant el motlle recobert d'una capa de polímer que després serà sotmés a un curat térmic (tractament térmic on s'eleva la temperatura perquè el plàstic adirixca les propietats finals).

Rotomoldeig: És el procés de transformació del plàstic emprat per a la fabricació de peces buides, en què el plàstic en pols o líquid s'aboca dins d'un motlle i després ho fa girar en dos eixos mentre que es calfa. D´aquesta forma el pàstic es va fonent mentre es distribueix i adereix a tota la superficie interna.

Procés de rotomoldeig: 1) Intruducció de plàstic en pols en el motlle, 2) Calfament i gir en dos eixos, 3) Refredament, 4) Extracció de la peça de plàstic acabada

Processos de transformació dels plàstics

Quins mètodes o processos de transformació tene els plàstics? 

La classificació dels processos de transformació es basa en els canvis de l'estat que pateix el plàstic dins de la maquinària. Així, podem trobar els següents processos:

EXTRUSIÓ: Consisteix en obligar al material fundit a passar a través d'un filtre o matriu que té la forma adequada, per obtenir el diseny desitjat. S'usa per a la producció de perfils, tubs de plàstic fulles plàstiques etcètera.

S'istema extrussió de plàstics

INJECCIÓ: Consisteix a introduir material plàstica a pressió en la cavitat d'un motlle on es refreda a una temperatura apta per a que les peces puguen ser extretes sense deformar-se. Aquets tècnica s'aplica als termoplàstics i termoestables. Així es fabriquen palanganes, carcasses, taps d'ampolles de plàstic components de l'automòbil, aparells electrònics, calçat, bolígrafs...

Sistema d'injecció de plàstics

BUFAT: Es parteix d'una "preforma" que s'escalfa i col·loca en un motlle. El motlle es tanca i s'insufla dins aire comprimit. Les peces que es fabriquen a través d'aquest procés són: ampolles per productes de la llar, làctics  i begudes, contenidors per a materials perillosos o químics, tancs de combustible, peces d'automòbils, etc.

Sistema de bufat per extrussió de plàstics

Podem distingir entre bufat per extrussió o bufat per injecció depenent l'aire s'insufle en ú o altre process (injecció o extrussió).

Termoplàstics més emprats en el dia a dia: El Policlorur de Vinil (PVC)

El Policlorur de Vinil (PVC) és un dels plàstics més comuns al nostre dia a dia.

A continuació, s'exposa la seua definició així com les aplicacions principals d'aquest tipus de plàstic.

Cadira de PVC

El Policlorur de Vinil (PVC) està constituït per cadenes polimèriques de molècules de clorur de vinil. El clorur de vinil prové de la unió d'una molècula d'etilé, derivat directe del petroli, i una molècula de clor obtinguda per hidròlisi d'una salmorra de sal comuna. A partir del monòmer clorur de vinil es forma una cadena polimèrica a través d'una operació anomenada polimerització i el resultat és el policlorur de vinil o PVC.

A causa de la seua capacitat per associar-se amb quantitats importants de diverses càrregues, plastificants i aditius, el PVC varia les seues propietats per una gamma molt àmplia de valors: de la transparància del vcristall a una opacitat total a la llum; de la flexibilitat d'una cortina de dutxa fins a la duresa i rigidesa d'un tub de pressió o un perfil de finestra.

Canonades de PVC per a construcció

Entre les característiques del PVC cal destacar la seua ininflamabilitat, apreciada on existeix risc d'incendi i la seua excel·lent relació entre preu i qualitat. 

Cortina de duxa de PVC 

Sandàlies fetes amb PVC

Recobriment protector de PVC transparent per a taula

Observa la varietat d'aplicacions!

Termoplàstics més emprats en el dia a dia: El Polietilè tereftalat (PET)

El PET és un polièster aromàtic. La seua denominació tècnica és polietilè tereftalat o politereftalat d'etilè i forma part del grup de termoplàstics, raó per la qual és possible reciclar-lo. 

Ampolles de PET àmpliament emprades per a l'embotellament de begudes.

El PET pertany al grup dels materials sintètics anomenats polièsters. Va ser descobert pels científics britànics Whinfiels i Dickson, l'any 1941, els qui ho van patentar com plàstic per a la fabricació de fibres. En aquella època, el seu país estava en plena guerra i existia una urgent necessitat de buscar substituts per al cotó provinent d'Egipte. Recentment, a partir de 1946 s´hi va començar a utilitzar industrialment com a fibra i el seu ús tèxtil ha prosseguit fins el present. El 1952 s´hi va acomençar a emprar en forma de film per a l'envasament d'aliments. Però, l'aplicació que li va significar el seu principal mercat va ser en envasos rígids, a partir de 1976 va poder obrir-se camí gràcies a la seua particular aptitud per a l'embotellament de begudes carbonatades.

Cadira fabricada a partir de PET reciclat (dreta)

El PET en general es caracteritza per la seua elevada purea, alta resistència i tenacitat. Presenta unes propietats úniques com ara la claredat, brillantor, tranparència, barrera als gasos i aromes, impacte, termoformabilitat, és fàcil d'imprimir amb tintes i permet la cocció en microones. S´utilitza àmpliament en el sector de l'alimentació.

PET per a envases per a batuts

Termoplàstics més emprats en el dia a dia. El polipropilè (PP) i el Poliestirè (PS)

Termoplàstics més comuns:

El Polipropilè (PP), és un polímer termoplàstic parcialment cristal·lí que s'obté de la polimerització del propilè. És resistent i extraordinàriament resistent a molts solvents químics, bases i àcids. Aquest termoplàstic és emprat en una àmplia varietat d'aplicacions incloent l'embalatge, indústria tèxtil (per exemple cordes, roba interior tèrmica, catifes), articles de papereria, parts de plàstic i envasos reutilitzables de diversos tipus, altaveus d'automoció, la més recentment a la indústria de la construcció.

Carpetes de polipropilè (PP)

Gots de poplipropilè

El Poliestirè (PS) és un polímer termoplàstic que s'obté de la polimerització de l'estirè monòmer. Hi ha quatre tipus principals: el PS cristall o GPPS (de l'angès: General Purpose Polystyrene ), que és transparent, rígid i trencadís; el polietilè d'alt impacte o HIPS (de l'angés: High Impact Polystyrene), resistent a l'impacte i opac i blanquinós; el polietilè expandit o EPS (de l'anglés: Expandable Polystyrene), molt lleuger: i el poliestirè extruït, similar a l'expandit però més dens i impermeable.

Les aplicacions principals del PS antixoc i el PS cristall són la fabricació d'envasos mitjançant extrusió-conformat, i d'objectes diversos mitjançant modelo per injecció.

Safates, gots, plats de Poliestirè blanquinós

Poliestirè cristall

Poliestirè expandit

Termoplàstics més emprats en el dia a dia. El polietilè (PE)

Termoplàstics: 

Són polímers que poden deformar-se per acció de la temperatura i fondre's si s'eleva aquesta suficientment. Per aquest motiu, poden modelar-se en noves formes que es conserven en refredar. El motiu d'aquest comportament és que les macromolècules estan unides per forces febles que es trenquen amb la calor. 

A continuació, es nombren alguns dels termoplàstics més emprats i coneguts amb les seues sigles:

• Polietilé (PE)
• Polipropopilé (PP)
• Poliestiré (PS)
• Policlorur de Vinil (PVC)
• Polietilé tereftalat (PET)
• Polietilé d´alta densitat (HDPE)
• Polietilé de baixa densitat (LDPE)

El Polietilé (PE) és químicament el polímer més simple. Es representa amb la seua unitat repetitiva (CH2-CH2)n. És un dels plàstics més comuns causa del seu baix preu i simplicitat en la seua fabricació. Es generera una producció d'aproximadament 80 milions de tones anuals al voltant del món. És químicament inert. S´obté de la polimerització de l'etilè (de fórmula química CH2-CH2 i anomenat "etè" per la IUPAC, del qual deriva el seu nom.

Cubs de polietilè

Mànega de polietilè

En pròximes entrades es parlarà dels altres tipus de termoplàstics. No t'ho pergues!

Classificació dels plàstics

Els materials plàstics poden classificar-se de dues formes: songs la sua naturalesa o segons la seua estructura interna:

- Segons la seua naturalesa poden ser naturals o sintètics. 

• Naturals: Els plàstics naturals s'obtenen directament de matèries primes provenents de la naturalesa com ara el làtex, la caseïna de la llet i la cel·lulosa.
• Sintètics: Els plàstics sintètics s'elaboren a partir de compostos derivats del petroli, el gas natural o el carbó. La majoria de plàstics pertanyen a aquest grup. 

- Segons la seua estructura interna poden ser:

• Termoplàstics: són aquélls que per la seua estructura interna, formada per cadenes lineals, es desarmen fàcilment amb la calor i es reconstrueixen en refredar i axí adquirir una forma determinada. Aquesta operació de fundir-se i refredar-se la poden repetir moltes vegades abans de que el plàstic es degrade o s'espatlli per això, els termoplàstics són normalments els materials es pos poden reciclar i així reutilitzar.
• Termoestables: Són aquélls que per la seua estructura interna, formada per cadenes entrecreuades, es degraden amb la calor abans que el plàstic es puga fundir. Només poden fondre i fabricar-se una vegada. Per tant, tenen poca capacitat de reciclatge.
• Elastòmers: Són un tipues de termoestables però la seua estructura interna ramificada presenta un elevat grau d'elasticitat.

a) Termoplàstic b)Termoestable c) Elastòmer

Però, qué són els plàstics? Definició i classificació.

Els plàstics són materials formats per molècules molt grans anomenades polímers. Aquestes molècules estàn formades per cadenes molt llargues d'àtoms que contenen material d'orige orgànic i d'elevat pes molecular. 

Els components principals dels plàstics són fonamentalment el carboni i altres elements com l'hidrogen, l'oxigen,el nitrogen o el sofre.

Els plàstics són materials tècnics importants, ja que aporten una àmplia gama de propietats difícils d'obtindre amb altres materials, i en molts casos a baix cost. Les propietats dels plàstics són el resultat de la seua pròpia estructura (cadenes lineals, ramificades, tridimensionals...) entre les que destaquen la seua lleugeresa, resistència a la corrosió, facilitat de conformat..., però per altra banda tenen relativament baixa resistència a la tensió i no són adequats per a usos a altes temperatures.

Aquestes propietats confereixen un ampli camp d'aplicació d'aquestos materials com el la industria elèctrica i electrònica, indùstria de l'automòvil, joguets, recubriments, artículs domèstics, adhesius...

Els materials plàstics. Origens

     

El plàstic és el primer material sintètic creat per l'home. Abans de l'aparició del primer plàstic sintètic, l'home ja utilitzava algunes resines naturals, com el betum, la goma i l'ambre, amb els quals podien fabricar productes útils i aconseguir aplicacions diverses. Es tenen referències de que aquestes resines s'utilitzaven a Egipte, Babilònia, Índia, Grècia i la Xina, per a una varietat d'aplicacions des del model bàsic d'articles rituals fins a la impregnació dels morts per la seva momificació.

El 1860, l'inventor nord-americà Wesley Hyatt va patentar el cel·luloide. Es tractava de Nitrat de cel·lulosa més càmfora més alcohol. El seu producte, es va utilitzar per fabricar diferents objectes des de plaques dentals a colls de camisa, sense oblidar la seua aplicació en el cinema. El cel·luloide va tenir un notable èxit comercial tot i que era inflamable i es degradava en la seua exposició a la llum.

No obstant això, no és fins a 1907 quan s'introdueixen els polímers sintètics, quan el Dr.Leo Baeckeland descobreix un compost de fenol-formaldehid al qual denomina "baquelita" i es comercialitza en 1909.